Alta costura

Destacat: El segon film de Sylvie Ohayon és un extraordinari reflex de processos pels quals passen moltes persones. És un títol exquisit, proper, amb els detalls molt cuidats i de gran importància.

Sinopsi: Dos joves de l’extraradi de París li roben la bossa a la cap del taller de costura de la casa Dior. Una d’elles, la Jade, s’acosta a tornar-li i, a partir d’aquest moment, iniciaran una curiosa relació.

Anàlisi: “La bellesa del gest”, encertat subtítol (o lema programàtic) d’Alta costura, entronca feliçment amb altres màximes que la saviesa popular i cultural ens ha anat regalant: “a poc a poc i bona lletra / fer les coses bé / importa més que fer-les”, “per les seves obres el coneixereu” o “si vols donar menjar a un home un dia, dóna-li un peix i si vols donar-li menjar tota la vida, ensenya-li a pescar”.

Al llarg dels seus cent intensos, reposats i vitalistes minuts, Alta costura ens submergeix en un trosset de la societat francesa, de la qual realitza un exquisit retrat, carregat d’humanitat i, per això, amb projecció universal.

La història d’Esther, Jade, Souad, Catherine, Mumu, Abdel, Marie, i inclús la insuportable Andree recull i reflexa alguns dels processos i experiències per les quals, mutatis mutandis, hi passem totes les persones. La crisi de la jubilació, la falta d’oportunitats, l’encasellament social, la gelosia, les diferents reaccions davant la por al futur o al que és desconegut i altres accions humanes, van desfilant per la pantalla amb naturalitat i proximitat.

Sylvie Ohayon, en el que és, sorprenentment, només el seu segon llargmetratge, capta aquesta variada complexitat i l’exposa amb el mateix mestratge amb què la Marie cus els seus repunts o la Catherine va posant les seves agulles. Recolzant-se en el guió de la més experimentada Sylvie Verheyde, Ohayon s’endinsa amb delicadesa a l’interior dels seus personatges encertant, i sorprenent, de ple en situar el relat en un taller d’alta costura, un barri marginal de París i els expressius trasllats entre ells.

Les escenes del taller, punt fort del film, li serveixen perquè, entre la seva laboriositat callada i precisa, observem amb més plasticitat els drames interns dels personatges. S’allunya dels colors que a vegades associem als grans dissenyadors, aportant per colors entre el blanc trencat, els acres o cremes que donen a l’ambient solera i pulcritud i no desvien la nostra atenció de les persones, objecte principal d’aquesta pel·lícula.

Els enquadraments, senzills però carregats de sentit, permeten a l’espectador comprendre amb facilitat la narració i assimilar el variat ventall de realitats socials, ètniques, religioses, culturals, etc. Avions que s’enlairen, trens que es perden, picats i contrapicats a través de les finestres, menjars deixats a mitges... tot contribueix al fet que ens submergim a la història i deixem que calin les seves experiències.

És d’agrair la naturalitat amb què Ohayon i Verheyde ens parlen de la conveniència d’una tasca ben feta, de la necessitat de la neteja i la puntualitat, de la diferència entre feina i ofici en el creixement personal, del respecte cap als altres i, com a gran missatge, el paper de la bellesa (entesa com a “fer el bé”) contribueix a crear un món millor.

Ohayon i Verheyde, coherents amb la seva obra, desenvolupen un projecte bonic i amb rerefons, cuidant tots els detalls, des de la interpretació de tot l’elenc, a l’elecció musical i la direcció artística i, efectivament, ens regalen un trosset de felicitat i esperança.

Signatura: Esther Rodríguez

Enllaç a la crítica