Watson

Sinopsi: El Dr. John Watson es desperta després d’una commoció cerebral. El seu company i amic, el conegut detectiu Sherlock Holmes, va morir en el mateix riu en el qual tots dos van perdre al criminal que perseguien, Moriarty, i en el qual Watson es va colpejar el cap.

Amb el seu testament, Holmes li deixa a Watson una fortuna perquè el metge pugui continuar exercint la seva professió. Així neix el Centre de Diagnòstic Holmes que s’encarrega d’avaluar i tractar malalties rares. Juntament amb en John, el seu equip de metges, Ingrid, Sasha, Adams i Stevens, i el seu company d’aventures passades, Shinwell Johnson, exerciran la medicina i, a més, hauran de fer de detectius per no fallar en el diagnòstic.

Anàlisi: Craig Sweeny (Sin límites) aprofita l’imaginari del conegut Sherlock Holmes per a donar certa personalitat a una ficció que és poc innovadora. No obstant això, el resultat no és del tot efectiu. Costa veure la perspicàcia i singularitat de l’univers Holmes en un argument tan poc elaborat. Abunden les sobre explicacions a l’espectador: com ha arribat Watson fins allà, el testament, el passat amb la Mary i, fins i tot, l’aparició de Moriarty i els seus adeptes. Tot es realitza amb poca naturalitat i molta obstinació.

Per altra banda, apareix un imaginari també conegut: el del Dr. House. Diagnosticar malalties estranyes amb una pissarra, amb un reduir grup de genis, una vista a les llars dels pacients o la cadena de prova-error que s’identifica en cada episodi ja el vam viure, no només a House, sinó en moltes més ficcions. A més, aquí el protagonista és menys radical i, per tant, més anodí.

El repartiment coral aporta poca substància a la sèrie. Els personatges, amb molt poques excepcions, no abandonen l’acostumat to d’excepcionalitat, que ja no ho és tant per la multitud de subjectes similars que poblen altres tantes històries audiovisuals. Tampoc en les seves vides persones s’ofereix res singular i tot acaba sent sempre el mateix.

No obstant això, i malgrat les seves carències, Watson omple aquelles hores de ficció sense espectacle, sense aspiracions i sense un futur entre les files dels clàssics. Distreu, de tant en tant sorprèn i, en general, es deixa veure sense sobresalts.

Firma: Mar Pons

Enllaç a la ressenya